Triatló Olímpica de Banyoles 2011

I ja van cinc. Cinc triatlons des de que vaig iniciar-me en aquest nou esport. Un esport molt emocionant, motivant i dur, però cada vegada que n’acabo una, senzillament em vull fer més. Crec que tinc un problema. Sóc addicte a les triatlons!

En fin, que arribem a Banyoles sobre les 12h30′ del matí (la triatló s’inicia a les 15’45h). Anem a buscar els dorsals i tota la pesca, i ens dirigim a fer un passeig pel costat de l’estany de Banyoles (on nedarem). Asseguts a la vora de l’estany aprofitem per dinar una mica de pasta i carregar un poc d’energia. Observem tot el recorregut del tram de nadar i t’entren els primers nervis per el cos (només 1500m…un mundo).

Sobre les 14h comencem a preparar-nos tranquilament. Omplir els bidons de beguda isotònica, inflar rodes de la bicicleta (norma principal per fer una triatló: “portar el material preparat i llest per no tenir estrés…”). Total, que 1 hora abans entrem a boxs juntament amb la resta de triatletes i ens dirigim a la nostra plaça que correspon al dorsal. Col·loquem les coses de manera correcta per facilitar les transicions i ara sí, l’anaconda ja la noto per el cos. Tensió, nervis que no pots evitar.

Sortim de boxs i ens dirigim caminant fins a un extrem de l’estany de Banyoles. Només caminem 15′! Arribant al punt de sortida, observem participants que es llencen a l’aigua per creuar a l’altra banda de l’estany nedant. Ens ho plantegem…però seguim caminant 🙂

Mentre estem esperant, rebem els ànims dels meus pares i del meu germà que ens havien vingut a veure. Quatre fotos, quatre bromes i ens dirigim amb el grup de la nostra sortida ultra motivats. A les 15h30′ començaven els federats, 5′ més tard les noies i veterans, i després la resta. A aquest últim grup m’agrada anomenar-lo com “la murralla”; és a dir, els arreplegats. M’incloc en aquest grup òbviament.

Doncs bé, la murralla és avisada per preparar-se. Sobre la plataforma, tots els triatletes estem junts i comencen els comentaris com “no vull rebre cap cop de ningú eh, vinga fair play”, “no sé, però algún dia prendrem mal”, “más más, mucho más!”, “ale ale, ale”. Total, 1′ abans de la sortida, com sempre, tothom aplaudeix, una abraçada forta amb el Pau i saltem a l’aigua des de la plataforma. Sona el xiulet i comencem!

Començo a nedar i tot són fulles, algues i altres coses que no sé què eren. Em fico darrera d’en Pau al principi fins que dos nedadors m’adelanten fent-me una mena de sandvitx (gràcies nens!). Quan intento aixecar el cap per veure on està, només observo barrets verds i m’és impossible identificar-lo. Vale Pau, ens veiem més endavant!

Al principi el ritme és alt, però a partir del minut.10 em comencen a venir alertes de rampes als bessons. Cap problema, redueixo la patada de les cames, i augmento la freqüència en els braços. Però això fatiga bastant. Ja en el minut.15 tinc ganes ja de sortir de l’aigua. Però no, només portes la meitat d’espai recorregut i has de nedar i nedar sense aturar-te. Arribem a l’última bolla realitzant un gir cap a la dreta i última recta per finalitzar aquest tram. Però d’estar nedant més o menys amb pocs nedadors, de repent em trobo dins d’un grup de molts nedadors. I és que estem agafant triatletes del grup de sortida anterior. M’agobio bastant perquè tot són cops. Per davant, darrere, has de nedar amb poc espai. Últims metres llargs i durs.

Surto de l’aigua amb 30′ clavats. Començo a córrer per l’alfombra blava i les cames inicien els primers intents de “rampes”. Arribo al meu lloc de box, i no em puc ficar les sabatilles de bicicleta perquè se’m puja l’isquiotibial. No sé com, i amb una postura no molt normal, aconsegueixo ficar-me-les i sortir amb la bicicleta.

Començo a rodar. Dolor lleu als quàdriceps i bessons. Em menjo un gel energètic per veure si se’m passa el dolor…però només acabar, en el km.2 una forta pujada d’uns 500m (perfecte perquè marxi el dolor! Mersi). Aixecat a la bicicleta i com puc arribo a dalt de tot, i tinc la sort que la carretera fa baixada uns quants quilòmetres. Aprofito per estirar una mica sobre la bicicleta i començar a rodar més fàcilment.

El relleu de l’itinerari és un trenca cames. Pujades, baixades, algunes rectes llargues i feia bastant vent (sobretot quan rodes sense ningú el vent t’ajuda molt…). En el km.10 m’agafen un grup de 10 corredors. Em fico darrera del peloton durant uns quants minuts fins que un d’ells em diu que faci el relleu. Tot motivat faig el relleu uns metres, però noto que el desgast és molt gran. Res, torno darrera del peloton i que em portin. Visca la solidaritat. Alguns corredors s’enfaden però no m’importa. Amb prou feines puc seguir el seu ritme, com per fer relleus per acabar de rebentar-me. Ni que estiguessim al Tour de França!

En el km.20 o així, sóc despenjat d’aquest grup i em quedo en tierra de nadie. Perfecto. Quan estava rodant a un ritme fàcil per a mi, una altra vegada. Un altre peloton m’avança i em diuen que els segueixi. El ritme és més baix que l’anterior grup i en tant en quan entro en el relleu. Però bé, darrera del peloton hi estic més estona…

Últims 5kms i arriba una recta llarguíssima de 2kms i vent en contra. Fantástico. A 100m hi ha un grup de 3 corredors que intento agafar-los per fer la recta a rebufo. Però em costa gairebé 1km per estar amb ells. Una vegada els he agafat intento recuperar una mica, beure i rodar a un ritme més fàcil del que portava sol.

Arribo als box amb un temps de 1h23′ en el tram de bicicleta. Amb la por al cos que el genoll no em faci mal, baixo de la bicicleta i em dirigeixo cap al meu lloc. Canvi de sabatilles i san tornem-hi. Última prova, 10km de carrera per un parc amb camins d’asfalt i de terra. Un poco de todo.

Com em passa a cada triatló, els primers 10-12′ els quàdriceps són com dues pedres i el dolor és elevat. Fa mal, però has d’intentar buscar un ritme on el dolor sigui el mínim i la velocitat la més ràpida possible. En el minut.30 de carrera, m’apareix el dolor de sempre a la part exterior del genoll dret (la banda iliotibial). Se’m carrega la fascia i el dolor m’apareix al genoll cada vegada que impacto en el terra. Però el dolor no és tan fort com el de la Duatló de Vic, que vaig haver d’abandonar. Per 20′ que queden decideixo seguir.

Ja en l’última volta em trobo un nen. Un nen totalment parat i enfonsat. Li dic que segueixi corrent, que si segueix aturat serà pitjor. De repent, fa un sprint i es fica a córrer amb mi. El nen té 17 anys i estava fent una Triatló Olímpica, olé tu! Fem la xerrada i fa mitja volta al meu ritme. També s’ha de dir que el ritme era de 5′ el quilòmetre. Bastant lent la veritat. De sobte, el dolor al genoll desapareix i ja quan queden 500m per finalitzar la triatló, em despedeixo d’ell donant-li ànims perquè encara li quedava fer l’última volta, i augmento el ritme de carrera fent l’últim esforç!

Arribo amb un total de 2h45’20” i màxima felicitat! De les cinc triatlons que he realitzat, aquesta és la més llarga que he fet. L’Olímpica Garmin de Barcelona, la modalitat de bicicleta van ser 33kms i no 40kms com la de Banyoles. Per tant, puc dir, i ara sí, que he acabat una triatló Olímpica amb les distàncies oficials!

Els temps de cada disciplina són: natació 1500m (30’24”), bicicleta 40k (1h23’57”) i de carrera 10k (50’59”).

– Després de fer la triatló destacar 2 aspectes a millorar que m’he donat compte que em permetirien rebaixar molt el temps, i poder així autosuperar-me triatló darrera triatló :

1. He d’entrenar més la disciplina de bicicleta. Rebaixaria més temps el segment de ciclisme i arribar més fresc al segment de carrera. Realitzo molt esforç i això m’ocasiona que arribi molt carregat a la disciplina de carrera. Aquí podria rebaixar molt més el temps.

2. Entrenar més la transició bicicleta-carrera. No pot ser que cada vegada que començo a córrer hagi d’estar 10-15′ rodant a un ritme molt baix.

– Pel que fa a les sensacions de cara a la Half Ironman de Berga del pròxim 25 de setembre considero que:

1. La disciplina de natació (1900m) no m’espanta. Mateix ritme que ahir i ja arribaré.

2. La disciplina de bicicleta hauré de rodar més suau que ahir, perquè és doble distància i em carregaria molt per després realitzar 21kms corrent.

3. La disciplina de carrera. Començaré lentament, com sempre, deixant que els músculs s’adaptin a córrer. Aguantar el dolor dels quàdriceps, isquiotibials i anar amb progressió. Ahir, al final de la triatló, hagués pogut seguir més distància perquè ja no sentia gairebé cap dolor muscular i portava un ritme bastant bé com per finalitzar els 21kms.

L’única preocupació de la Half Ironman que tinc és: si el dolor muscular després de rodar 90kms en bicicleta, serà pitjor que rodar 40kms en bicicleta, i el tram de 21kms sigui un malson.

Veure crònica d’en Pau aquí

Anuncios

Publicado el 4 septiembre, 2011 en Crónicas 2011, Temporada 2011 y etiquetado en , . Guarda el enlace permanente. Deja un comentario.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: