El Turó del Rocket

Aquest matí hem realitzat amb bicicleta un dels ports més díficils de la província de Barcelona -el Turó de l’Home- Les característiques del port són: Alçada 1654m; Desnivell 1493m; Distància: 25,6km; %pujada màx 14%; %mig 5,8%.

Per arribar a Sant Celoni hem agafat el tren de Rodalies a Passeig de Gràcia (1h de viatge) amb la màxima il·lusió i motivació d’afrontar un nou repte. Exposo el perfil de l’itinerari de tot l’ascens al port i les experiències dels dos “rockets”:

Pau (Roberto Heras). Una de les primeres coses que cal saber abans d’afrontar qualsevol repte és en què consisteix exactament. Jo aquest matí he pujat el Turó de l’Home i no tenia ni idea del que m’esperava. Allà on creia que liquidaria l’exercici en menys d’una hora i mitja, hi he dedicat dues hores i 18 minuts; i allà on pensava que gaudiria, a la baixada, he patit com un porc del fred que patia als dits.

Però anem a pams. La pujada al cim més alt del Montseny i sostre de la provincia de Barcelona comença tan bon punt deixem Sant Celoni amb rampes moderades per escalfar que ben aviat ens obliguen a baixar de plat, cosa que no hem fet en altres ports de Collserola. La verdor de la contrada acompanya el passeig inicial i, pedala que pedalaràs, a la dreta s’alça, llunyà i envoltat de boira, el nostre objectiu. això molarà.
La pujada ha estat exigent però assequible pel nostre actual estat de forma. Sabent que era molt progressiva, jo he decidit pedalar amb el tercer, quart i de vegades cinquè pinyó tot reservant-me per les parets de 10% en amunt que sabia que hi hauria al final. En tot moment m’he sentit còmode, i al temps que comentava amb en Rutx com estava, la vegetació canviava al nostre voltant.
Quan hem canviat d’avets a pins han començat les paelles i les pendents de dues xifres, on calia aixecar el cul del seient i baixar al segon pinyó, però el pitjor han estat els km del 20 al 24, amb l’asfalt fet caldo i parets de fins el 14%. Patiment, pensaments de posar peu a terra i un pensament inspirat en Kilian Jornet: “Aquí no està el teu límit: encara pots més”.  I així, vencent el dolor que ara sembla una minucia, ho hem assolit. A finals d’abril ho tornem a provar i de ben segur que baixem de les dues hores.

Roger (Richard Virenque). Des de petit sempre m’havia agradat anar amb bicicleta. I tenia més ganes d’anar-hi després de veure l’etapa diària del Tour de França que s’organitza el mes de juliol. Segur que els amants i seguidors del ciclisme recorden les etapes de muntanya mítiques com l’Alpe d’Huez, Col du Tourmalet, Col du Galibier, Mont Ventoux, i com no…les super etapes que protagonitzaven ciclistes com Marco Pantani, Richard Virenque, Escartín, Roberto Heras, Bjarne Riis, Alex Zülle, Jan Üllrich, Giuseppe Guerini, Tony Rominguer, Lance Armstrong, i molts més…

Doncs bé, avui quan estava pujant el Turó de l’Home he sentit el sofriment en primera persona d’aquells ciclistes del Tour quan pujaven ports amb uns desnivells de 15%-20%. Mentre pujàvem el port, intentava seguir la roda d’en Pau i em costava moltíssim. Ell portava 2-3 pinyons més grans que jo. El feia avançar molt més en cada pedalada. En canvi, jo m’he decidit per el segon i petit pinyó perquè era el ritme que em sentia més còmode pedalejant.

El que fa el ciclisme un esport agradable i per gaudir és tot l’entorn natural que et rodeja en tot moment. Acostumat al ciment, edificis, cotxes, soroll de la ciutat…avui ens hem sentit uns privilegiats en el Parc Natural del Montseny. Com anàvem dient mentre pujàvem: “Això no té preu!”

Quan portàvem 1h d’ascens hem decidit aturar-nos. Hem aprofitat per hidratar-nos bé i menjar quelcom sòlid per afavorir la digestió del gel energètic. De fet, no sabíem quan ens quedava de temps per coronar el cim però havíem de seguir. La filosofia era: anar tirant i ja arribarem, tenim tot el matí per coronar el cim.

A partir de l’aturada i fins al cim ja no ens hem aturat més. M’he trobat millor des de l’aturada, potser per l’efecte del gel, o bé, perquè ja ens trobàvem per la meitat de l’ascens i ja estava amb més ganes d’acabar. Les fortes pujades ja començaven a arribar i era fantàstic veure la carretera que anaves deixant abaix. Ha hagut una part de l’ascens que han vingut 2-3 paelles seguides d’aquelles que després de girar, veus la carretera a 5-6 metres abaix amb un moment. Les que vas girant la curva i sembla que no avancis amb la bicicleta.

Arribem als últims 5-6kms més durs de l’ascens. El desnivell ja és del 11-12% i el terreny és irregular i amb ple de forats que dificulta encara més l’ascens. Hi ha moments que penses en aturar-te una estona perquè gairebé no avances, però penses: “Un ciclista ha de sofrir, i si he arribat fins aquí he de seguir sí o sí”. A uns 200m cap endavant veia el Pau que s’aixecava de la bicicleta, es tornava a asseure. Buscant la màxima comoditat possible!

Després d’un terreny bastant dolent, la carretera millora el seu estat i podem rodar més fàcilment! Ja per el final ens trobem amb dues llengües de neu i una sensació de més fred. Al cap de 2h18’05” arribem al final del port del Turó de l’Home. Últim sprint i màxima felicitat!

Anuncios

Publicado el 29 marzo, 2011 en Crónicas 2011, Temporada 2011 y etiquetado en , . Guarda el enlace permanente. Deja un comentario.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: