Cursa de l’Amistat

Després de la Triatló Garmin de Barcelona, ara toca realitzar carreres d’asfalt i de muntanya per mantenir la condició física. Aquesta vegada, la carrera era de 16,4km. S’iniciava a la muntanya de Montjuïc i finalitzava al Tibidabo.

Arribàvem al lloc de sortida 5′ abans. Deixàvem la motxilla a la furgoneta de l’organització (es desplaçava fins a l’arribada) i no teníem gaire més estona per fer la xerrada abans de començar. S’iniciava la carrera. Començàvem tots junts en grup, però faltava un membre important de l’expedició. Era en Pau. On estava? Aquí la resposta (clica aquí). Encara que una imatge val més que mil paraules.

Mentre ell estava ocupat amb les seves coses, nosaltres ja portàvem corrent alguns minuts en grup i xerrant. Era el nostre escalfament inicial. El recorregut inicial era més aviat de baixada fins al carrer Paral·lel. Pujant per el carrer Entença i a l’alçada de Gran Via, escoltàvem els primers clàxons del dia. Poca paciència…Serien les 8h 20′ del matí, i ja s’havia format una filera de cotxes, autocars i autobusos fins arribar gairebé a Plaça Espanya. Pobres veïns!

En el grup de carrera que anava, havia quedat amb en Marc, Gallifa i Pau. Portàvem un ritme mig però sense apretar massa. Però bé, això duraria poc. A la que es va iniciar les primeres pujades fortes del barri de Sarrià, començava el que anomena en Pau: “El cementiri de morts”. En Pau i Gallifa, acostumats a carreres de muntanya, portaven un ritme mig-alt. Ritme que a mi i en Marc ens costava seguir però fèiem l’esforç per seguir amb ells.

Inici de la carretera de Vallvidrera. Ja no quedaria un moment més de descans fins gairebé el final de la carrera. L’ascens era de 7-8 quilòmetres. En Marc es quedava endarrera (problemes de genoll) i els tres seguíem cap endavant avançant constantment atletes. Però el ritme de les dues llebres era molt alt i no podia seguir el seu ritme. Així que decidia baixar el ritme, baixar les pulsacions fins agafar un ritme que estigués més còmode. La mitjana de pulsacions de tota la carrera ha estat de 160pul/min, sent la màxima de 187pul/min.

Quan el desnivell de pujada era més baix, intentava augmentar el ritme. A tot això, la vista panoràmica que es veia constantment durant l’ascens de la ciutat de Barcelona era meravellós. Em sentia un privilegiat.

En cap moment se m’ha fet llarga la carrera, més aviat el contrari. No he sentit cap molèstia muscular a diferència de quan realitzo les triatlons. Es sofreix menys i disfrutes més.

Potser al final se m’ha fet una mica llarga perquè no hi havia informació de la distància que portàvem. Els organitzadors de la carrera no sabien molt bé a quina distància es trobava el seu punt de l’arribada. Cada vegada que preguntava a algún organitzador a quina distància em trobava, les respostes eren diferents uns amb els altres. Això sí, sempre deien: “Vinga, molt bé, que queda poc!”. S’agraeïx el suport! Però volia saber ¿quant? El missatge que envio als membres de l’organització de cara a l’any que ve seria millorar aquest aspecte.

Després de no fer cas a cap indicació que em responien, només em quedava la referència visual del Tibidabo que ja el començava a veure d’un tamany més gran. Ja quedava poc, i decidia augmentar el ritme perquè em sentia amb les cames fortes.

Arribava amb un temps final d’1h 34′. La meva previsió havia estat d’1h 20′. Gairebé l’encerto…Només arribar em donaven una bossa buida que s’omplia poc a poc a mesura que anaves seguint el camí. Per haver estat la inscripció gratuïta, déu n’hi do el nombre de coses. De fet, sé que existeix un foro per internet on es classifica la qualitat de la carrera en relació preu inscripció i premis entregats per participar. S’haurà de buscar aquest foro doncs!

Per finalitzar, havia un sorteig per a tots els atletes participants. Dels 7 que èrem, només en Pau li va tocar regal (un peluix de Ronaldinho Gaucho i una revista de National Geographic). Vale Pau! Ja tens regal d’amic invisible! El sorteig seguia, però el fred, la mala sort que teníem i el fet de poder baixar amb el funicular més buit ens feia decidir marxar cap a casa.

Per finalitzar el matí i comentar la jugada, aquesta vegada anàvem a fer l’aperitiu al Bar Marceloma.

Anuncios

Publicado el 3 noviembre, 2010 en Crónicas 2010. Añade a favoritos el enlace permanente. 4 comentarios.

  1. Gran crònica, Rutx!

    Me gusta

  2. Buena crónica! Aquí os dejo el port de mi blog donde hay una galería de fotos. Un saludo! http://objetivobehobia.blogspot.com.es/2012/11/cursa-de-lamistat.html

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: