El meu debut en la Triatló Vila de Barcelona

Un lloc, Barcelona. Una data, 18 de juliol del 2010. Un esport, la triatló. Un objectiu, acabar.

Aquests eren els aspectes que amb més ganes esperàvem que arribés. L’entrenament que vam seguir per preparar-nos, el vam iniciar quan quedaven 3 setmanes; és a dir, molt poc entrenament. Però la il·lusió i la motivació per fer-la tant meva com del meu amic era molt gran.

Durant el mes de juliol ens vam anar comprant el mallot de triatló -que serveix per nedar, anar amb bicicleta i còrrer-, una corretja per posar el xip i una altra per posar el dorsal.

L’inesperat 18 de juliol havia arribat. M’aixecava a les 6 hores del matí. Esmorzava (no molta cosa) i em preparava per anar amb el meu amic fins al punt de trobada on es trobaven els boxs. Allí havíem d’estar concentrats 1 hora i mitja abans de la competició.

Vam arribar allí i vam començar a observar que érem dels únics que portàvem bicicleta de muntanya. La resta de participants, tots portaven la seva bicicleta de carrera amb les bambes especials de bicicleta, mallots molt professionals, ulleres bones, cossos molt definits de gent veterana en aquest esport. Resumint, que semblàvem el que érem en realitat, uns principiants.

A mesura que s’aproximava l’hora de la sortida, les 8’50 hores del matí, van aparèixer els primers nervis, i més, quan vam veure sortir les primeres sortides dels homes i després de les dones.

Aquell dia, ens van venir a veure el meu pare i el meu germà, i també la companya del meu amic. Perquè el temps anés passant, ens vam fer unes quantes fotografies per la platja per deixar constància de la nostra primera triatló. Després de fer coses perquè el temps passés més ràpid, l’hora havia arribat i no havia marxa enrere. Davant nostre ens esperava la mar Mediterrània i un esforç físic gran.

El tret de sortida va sonar! Els participants van començar a còrrer uns quants metres per entrar corrent a la mar i començar a nedar. Recordo que al principi només veia espuma i molta gent al meu costat rebent més d’un cop. Vaig decidir posar-me en l’extrem esquerra del grup de 400 persones que érem perquè hi havia menys gent i era més còmode nedar. Al principi, portava un ritme més aviat alt per buscar una part del grup amb poca gent i poder agafar un bon ritme. Fins el final de l’espigó (uns 250 metres) els vaig fer molt còmodes. Quan vam girar la bolla cap a l’esquerra per realitzar en línia recta els últims 500 metres, només vaig pensar que havia de nedar com fos ja que no em podia aturar en cap lloc. El fet de tenir gent que neda per el teu costat et fa seguir sí o sí. Quan estava nedant més tranquilament, de repent unes coses blanques van aparèixer a 2 metres sota meu. Eren dues precioses meduses de color blanc bastant grans. Sort que havien dit que no hi havia meduses.

L’arribada a la platja la començava a veure, però els últims metres no es fan cansats físicament, però sí psicològicament perquè sembla que no arribes mai.

Per fi, vaig notar com la sorra la podia tocar amb les mans. Em vaig aixecar i vaig còrrer per dins l’aigua uns quants metres fins que vaig tocar la sorra de la platja, i vaig seguir corrent a la vegada que em treia el barret blau i les ulleres.

El canvi de transició de natació per anar agafar la bicicleta en el meu box assignat prèviament l’havia de fer corrent perquè no es podia perdre temps, ja recuperaria a sobre la bicicleta.

Un cop vaig arribar al “box” havia de dirigir-me a la fila de bicicletes que em corresponia segons el dorsal que portaves. Allí es trobava el meu ferrot (en comparació a les altres més professionals). Em vaig haver de posar els mitjons, les esportives i el casc com mai ho havia fet de ràpid. Vaig agafar la bicicleta i la vaig anant desplaçant per el “box”, ja que no es pot anar a sobre la bicicleta fins que no has passat una línia blanca que et permet començar el trajecte amb bicicleta. Començava doncs, la segona prova: 20 quilòmetres en bicicleta. Era un circuit que s’havia de completar 3 vegades.

Quan portava 200-300 metres pedalant em van començar a avançar participants que ja havien fet una volta al circuit de la bicicleta (eren participants que havien sortit en altres grups abans que jo). Els hi volia seguir el ritme però era impossible, el meu ferrot no donava per més. Havia d’agafar un ritme constant i còmode, i no seguir els participants que portaven bicicletes millors que la meva. Al final de la primera volta, vaig poder hidratar-me gràcies a l’aquarius que em va donar el meu pare. Em va anar molt bé per donar energia al meu cos, que prou fatigat es trobava.

Després de no sé quan temps pedalant vaig completar la tercera volta. Em vaig dirigir una altra vegada a la meva plaça del boc. Ràpidament vaig deixar la bicicleta i el casc, i vaig seguir corrent pels box. Una vegada vaig sortir del box començava la prova que més em costa, la carrera de còrrer. M’esperaven 5 quilòmetres de carrera, l’última disciplina de totes. Per a mi, la més dura. Serien les 10’00 hores del matí, i el sol de juliol començava a fer la seva funció principal, donar calor. Però la sensació de calor es multiplicava per tres o quatre degut a la fatiga que ja portava acumulat. M’esperaven 5 quilòmetres i els músculs em començaven a donar signes de debilitat. No podia parar, havia de còrrer, còrrer, i veia com altres participants arribaven a la meta i pensava–com m’agradaria estar en el seu lloc ara mateix-. Però res, sabia que no podia ser i havia de seguir. El recorregut era pel passeig marítim de les Torres Mapre i anava fins arribar gairebé al fòrum. Només veia gent anant cap a la platja amb la seva nevera i sombrilla, d’autèntics domingueros, però bé, m’havia de distreure amb alguna cosa, així que anava mirant per la platja, els xiringuitos de la platja, etc. Arribà el primer avituallament i últim, donant-nos una aigua calenta que l’únic que vaig fer és beure un glop i llençar-la. Per la meitat del trajecte vaig sentir com els quàdriceps s’em començaven a posar durs. Ja pensava el pitjor, no acabar la triatló a 3 quilòmetres de la meta. En cap moment em vaig aturar a estirar, l’únic que vaig fer va ser alentir el ritme, fent desapareixent altra vegada aquella sensació de que es fiquen els quàdriceps durs. En els últims 500 metres que ja anava veient la meta i la gent al llarg de les valles animant, vaig fer l’última acceleració encara que em vinguessin unes últimes rampes, perquè sabia que passés el que passés ja estava arribant.

Ja em trobava en la recta final, i ja sentia el “speaker” donant ànims als participants que arribaven, fet que motiva moltíssim quan estàs fent l’últim esforç. Per fi, vaig pujar la rampa petita de la meta i al cap de 10 metres em vaig aturar perquè no podia més. Però la felicitat en el moment que acabes és molt gran. Un repte. Una dificultat. Una autosuperació individual. Una alegria.

El meu temps final va ser de 1h 26min 25seg. Separant els temps de les 3 disciplines, surt que: natació (18’31”); bicicleta (42’45”); i, cursa (22’33”).

Mentre em dirigia al lloc on donaven la beguda i aliments, vaig veure el meu pare i el meu germà, l’únic que els hi vaig dir va ser: buff, estic mort!. El powerade i la síndria que ens van donar em va anar molt bé per hidratar-me i començar a recuperar. Al cap de 5 minuts va arribar el meu amic, també fatigat, amb una cara de destrossat. Gairebé com tots els que anaven arribant a meta.

Per celebrar el nostre debut com a “Triatletes”, vam anar a dinar al Restaurant Salamanca. Un bon menú que hi entrava un variat de marisc, i de segon una gran i bona fideuà que entre els tres no ens la vam poder acabar.

Així que… uns nous triatletes sorgien en el món.

Anuncios

Publicado el 8 septiembre, 2010 en Crónicas 2010, Temporada 2010 y etiquetado en , , . Guarda el enlace permanente. Deja un comentario.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: